viernes, 3 de junio de 2011

ACCÉSIT ALUMNOS VALENCIÀ


LA LLUNA A MIG-DEURE

Araceli Banyuls Martínez


Avui la lluna és a mig-deure.

Em mostra la seua faç platejada i envoltada d'una petita boira que l´acompanya.

És de nit, i passege pels carrers del barri on fa uns mesos que visc. El fred es fa sentir. De sobte una mirada que se'n fuig, de dintre meu, enfoca aquell solar tronat i vell.

S´aturen els peus. No em puc moure. Ací hi havia una casa, no fa molt la vaig veure.

Què m´està passant? Em sent atrapada.

Sorolls de veus emergeixen del fons d'aquell descampat ple d'herbes i fem.

Un clam esclata en plors, “Ha sigut xiqueta”, diu algú. Plora amb força, és valenta.

Tot em ve com en una pel•lícula sense cinta.

Rebobine el cervell i s´obrin davant de mi, un munt d'imatges llunyanes.

Al costat d'esta casa, avui enderroc del temps, estava la vaqueria. Rasant la vivenda passava la sequiola. Era com la frontera entre Beniopa i Gandia.

Tindre la sequieta prop era un plaer, mentre les mares llavaven la roba amb una fusta que era la post de llavar i sabó de sosa. Les xiquetes i els xiquets ens divertíem jugant amb l'aigua. Jo cantava, sempre cantava. Quan em preguntaven què volia ser de major, deia, cantant i artista. Ho tenia clar.

¡Uns passos s´apropen!

Sent una tremolor al cor i torne a la realitat.

Veig un home i em demana foc. Cerque l'encenedor en la bossa de mà, l´agafe, encenc el llum i li veig la cara. És negre i jove. “Gràcies”, diu el xic. “De res”, li responc.

El fum del cigarret m´encisa de bell nou en els meus records.

Prop del sequió s´alçava l'escorxador. Quasi enfront estava el molí de farina.

Uns carrers més enllà teníem el forn de Ramiro. Era el lloc on es portava tot a coure.

Eixe caliu de la cuina, la gent. Una sensació del que és autentic, senzillament com era.

M´arriba una fragància de les aromes perdudes.

Alce el cap ensumant l´aire, fa olor de mullader. Avui soparem a gust, la tomaca, el pebre

l'albergínia, tot del bancal ¡Clar! Vinga, anem a la taula, els veïns sopant al carrer. El primer mos a la boca i…

La nit s´ha engolit amb permís, la taula, els queviures i el vi.

Els llums d'un auto em tornen on sóc.

Ja puc menejar-me i camine un poc, faig una llarga ullada.

Ara veig com el formigó ha tapat els bancals, han construint cases altes, la sèquia no canta, està tapada. L´ambulatori està ficat on hi havia l'escorxador.

Són així les coses, la vida va evolucionat. Molt ràpidament.

Sempre m´han agradat els elefants, són savis, humans, familiars, caminen sense pressa, i saben quan han de tornar al seu lloc per a finalitzar la vida.

Per alguna raó el destí m´ha arrelat a uns metres de la casa on vaig escoltar aquell crit

l´altra nit, que va esclatar amb una cançó.

Perquè jo sóc la nineta que nasqué fa molts anys en aquesta parcel•la!

Aquella xiqueta volia ser artista.

I avui, la dona-xiqueta vol dir-te que les nostres il•lusions s´han complit. Cantem i toquem la guitarra. Altres coses han quedat pel camí. La música m´ha donat el millor so per a expressar-me. I encara tinc deures per finalitzar.

He d'aprendre de la lluna que sempre ompli la seua tasca.

Per fi la redona esfera reina de l'univers brilla. Implacablement perfecta.

Un llum encegador m´encén els ulls. Tot em dóna voltes, forts i pianos.

Alce la mirada i em quede esbalaïda. No ho entenc.

S´ha produït una transformació. Fa uns minuts, on hi havia el solar ha aparegut una casa. I en la planta baixa els neons d'un bar parpellegen. Estic desconcertada.

Una veu coneguda em demana foc,

El mire de reüll. És el mateix xic de l´altre dia

—Bona nit, Argila. Fa temps que no ens veiem,

—Bona nit, és veritat i hem coincidit en el mateix lloc. Com saps el meu nom?

—Ens hem vist unes quantes vegades pel barri, et coneix molta gent, però tu sempre vas absent pensant en les teues músiques. Jo em dic Abdulà.

—Perdona, Abdulà, però estan succeint coses estranyes, i estic un poc atabalada.

Tu em vares demanar foc quan la lluna estava a mig-deure —M´agrada di-ho així—. És a dir, creixent, en el cel. Avui és plena. Sols ha passat un cicle de lluna. I aquesta casa era un solar tronat i vell. I de sobte apareix en uns minuts. No estaré somniant?

—Tens raó, Argila, però tot canvia ràpidament i l´han feta. Ja ho veus.

A més, avui celebrem l´entrada de la primavera i li fem un petit homenatge a la cantant del barri. Argila, vols vindre a la festa amb mi?

Vaig dubtar un poc, em semblava com un flirteig, amb el del meu naixement. Abdulà va afegir.

—Em complau que entres a la inauguració del local del meu braç.

—Doncs anem, xicon!

Aplaudiments i música s´escolten dins quan entren els protagonistes de la festa

Abdulà i jo ens mirem als ulls. Un somriure naix. Sóc feliç i done gracies.

Em diu Abdulà:

—Coneixes el meu país?

—No, mai he estat.

—Doncs és molt prop d'ací.

Somriu.

—El nom del bar i l'Estat d'on vinc són el mateix més o menys.

— ÀFRICA CAFÉ

Sembla que tot és arrodonit aquesta nit.


PREMIO EXALUMNOS

CARLES Y LA RANA DE MADERA

Blas Cabanilles Folgado

La oscuridad le estaba lamiendo el entendimiento desde hacía varias horas.

Despierto en la nada, Carles daba vueltas y más vueltas en la cama. Tapado con una única manta hasta el cuello, mantenía los ojos abiertos e inexpresivos. Hoy tampoco había ido a clase. Decidió encender la luz, y ésta se le metió en los ojos como agujas incandescentes, repletas de vida. No había dormido en toda la noche, ni había cenado tampoco. Desde hacía un tiempo carecía de la capacidad de sentir sueño o hambre, y no le preocupaba.

Se incorporó con un largo suspiro y encendió el portátil. Su mente estuvo ausente, absorbida por esa pequeña pantalla, durante un tiempo que nunca llegaría a calcular por falta de interés, hasta que un diminuto ruido le sacó de su estupor. Intentó volver a concentrarse en su inactividad pero el ruido volvió a sonar con más fuerza y decidió pasear por el piso de estudiantes donde vivía con sus amigos. En estos momentos se encontraba solo, así que entró sin problemas en la habitación más grande y se tumbó en la cama, pensativo, analizando sus carencias, quizá, por la comparación con el otro. Echó un vistazo y se fijó en una rana de madera. Carles se levantó, la cogió y volvió a tumbarse. Era una de esas extrañas ranas que si les frotabas la espalda con un palo, imitaban el ruido del animal. Éste comenzó a frotarla suavemente, y deseó no estar ahí, deseó huir y explotar. Al instante, reconoció el mismo ruido que le había llevado hasta allí y notó como su cuerpo empezaba a aligerarse, dejando atrás la nitidez de la realidad y noqueándolo con fuerza en una gravedad inexistente que le arrastró a desaparecer.

Cuando volvió a tener consciencia de sí mismo, estaba en medio de una multitud enorme de gente que pasaba por su lado sin chocarse. El tumulto ascendía a los cielos y gran cantidad de carteles ininteligibles se alzaban sobre él amenazantes.

Estaba en Japón. Carles amaba todo lo relacionado con los videojuegos, los cómics y la cultura japonesa, así que cuando se recuperó del shock inicial, fue corriendo a donde sus sueños le permitían. Sus manos estaban llenas, sus ojos palpitantes y la piel se le estremecía a cada nueva visión de lo imposible, no tenía tiempo de pararse a pensar, necesitaba alcanzar todo lo que hasta ahora era inalcanzable para él. Finalmente se perdió en las telarañas que su propia mente le había preparado. Y no fue hasta que la noche cayó sobre sus hombros, cuando se dio cuenta de que desconocía las horas que llevaba en ese lejano país. Cabizbajo caminó sin rumbo por unos verdes paisajes a las afueras, pensando que realmente no podía saber si había aprovechado el tiempo o no. Encontró un pequeño templo y subió hasta él. Se dirigió a un rincón y se sentó en el suelo, jadeando por el cansancio. ¿Había estado aprovechando su tiempo? Se miró la mano, y segundos después sacó la rana de madera de un bolsillo. Desearía ir a un lugar donde el tiempo no existiera. Inmediatamente sus dedos empezaron a explotar juguetones como burbujas, y pronto todo su cuerpo corrió la misma suerte en un haz de luz azulada.

El sol le cegó por completo cuando vislumbró a lo lejos un nuevo horizonte. El cielo gobernaba en el lugar con suprema maestría y los pocos árboles que tenían la osadía de vivir allí no tenían más remedio que mostrarse arrinconados en su afán por sobrevivir. Tierra y viento se mezclaban para cruzar atrevidos entre la ropa de Carles. Sin duda estaba en la sabana africana. Estaba en África, pensó. En ese momento se maravilló tanto de la vista que el mundo le ofrecía, que no reparó en la pequeña sombra que había aparecido a su espalda. Quizá allí estuviera mejor. Empezó a caminar hacia delante con paso lento, disfrutando de las sensaciones que le impregnaban al unirse en esencia con aquel lugar. Cuando de pronto algo le tocó la espalda y se giró asustado, procurando pensar que podría aparecérsele en un sitio como aquél. Unos ojos como platos le admiraban sin apartarse ni un milímetro de los suyos. Carles quedó paralizado y no reaccionó hasta que la niña no estiró su brazo, ofreciéndole una pequeña muñeca hecha de alguna especie de sucio tejido. En aquel momento oyó un ruido que le asustó todavía más y se giró para comprobar que estaban a salvo, pero cuando volvió la cabeza para buscar a la niña, esta ya no estaba. Solo la muñeca descansaba en el suelo como dormida. Carles la cogió y después de estar un rato acariciándola, pensando en la paz africana, volvió a escuchar aquel ruido amenazante. Horrorizado vio como en esta ocasión, sus temores cobraban vida en forma de león, majestuoso a pocos metros de él. Gritó y corrió en dirección contraria a la de su perseguidor, pero sabía que poco iba a conseguir con eso. El león por su parte, abrió las fauces y se dispuso a saltar encima de su exótica presa, con las garras por delante. Carles pudo esquivar el primer salto escondiéndose detrás de un arbusto, pero tropezó segundos después y empezó a tambalearse mientras avanzaba hacia delante. En esos pocos instantes, Carles pudo darse cuenta de muchas cosas, iba a morir y nunca había hecho nada importante por nadie en particular. ¿Quién lo recordaría? El león saltó de nuevo, y en el último tropiezo Carles se percató del bulto que le asomaba en el bolsillo. Cogió la rana y al sentir una de las uñas del león en su espalda, logró tocarla, dejando que su subconsciente decidiera el próximo lugar. Una explosión de luz hizo retroceder al rey cuando desapareció, y las próximas imágenes que estallaron en su cabeza le desconcertaron tanto que se mareó. En su mente resonaban carcajadas distorsionadas, infantiles.

El calor no había desaparecido pero sentía vida a su alrededor. Cuando pudo enfocar su alma al exterior se dio cuenta de que estaba rodeado de niños jugando al fútbol, arrinconados por calles estrechas llenas de historias talladas en las grietas. Nadie se sorprendió al verlo y Carles se quedó observando aquel juego infantil un rato.

¿Dónde se encontraba? Por la conversación de las gentes pudo adivinar que en Brasil. Vaya, ¿Por qué justamente Brasil? Ni siquiera se había planteado viajar allí nunca. Decidió pasear por la ciudad y no pudo más que sonreír al ver tanto niño feliz jugando en la calle. Recordó los momentos de su infancia y no le asombró descubrir que habían sido los mejores de su vida, nada que ver con los de ahora, tan desbordantes e incomprensibles. Depresivos. Se sentó en la acera a tomar el sol, pensando en el camino que había tomado su vida, y pensó que quizá ella no era el problema, sino él. Poco después oyó un llanto que le resquebrajó por dentro. Buscó con la mirada el lugar de donde podía venir aquel sonido y enseguida lo encontró, acurrucado en una esquina cerca de él. Era una niña que escondía la cara entre sus brazos para que nadie la viera triste. Se miraron un segundo y apartaron la mirada inmediatamente. Carles empezó a deslizarse poco a poco para llegar a su lado sin sobresaltarla, deteniéndose en cuanto sospechaba que la niña lo estaba vigilando, y cuando por fin llegó a su lado, se acordó de que la rana no era lo único que tenía en el bolsillo, y entonces, sacó la muñeca que se le había caído a aquella misteriosa niña africana y se la dio, provocando en aquella pequeña una gran sonrisa. Al dejar de llorar, Carles pudo ver en sus ojos la inocencia, y en ella encontró algo hermoso y digno de proteger. Sin previo aviso, y pese a que él no quería dejar ese lugar tan pronto, la rana empezó a cantar por sí sola y Carles sintió que le arrancaban el aliento, en una caída infinita por los límites de la realidad.

Aterrizó ligero como una pluma, y los pulmones se le llenaron de aire tan deprisa que no pudo evitar un suspiro al caer sobre la cama. Se incorporó rápidamente, mareándose por la enorme cantidad de información acumulada, y cuando por fin recuperó el sentido se dio cuenta de que tenía la rana de madera al lado. La cogió y se dirigió a la ventana. Allí enfrente pudo contemplar un patio de colegio enorme y rebosante de niños. Apretó los puños y no pudo evitar que se le escapara una lágrima al comprender lo estúpido que había sido, intentando evitar lo inevitable, intentando detener el tiempo. Debía aceptar que estaba creciendo, y que ahora el ya no era el niño, sino el que debía protegerlo y guiarlo en el futuro, y para eso, debía existir tal futuro. Sonrió y fue a su habitación, cogió la mochila olvidada, desconectó el portátil, y paseo feliz por las calles de Valencia hasta llegar triunfante a su destino.

Un destino que siempre había estado allí.

ACCÉSIT EXALUMNOS


ADÉS I ARA

Lola Júdez López

Era un home intel·ligent, despert, manyós i molt popular al seu poble. Exercia com a practicant, però la llista del seus treballs era infinita: barber, dentista, llevador, organista, sagristà, electricista... A sa casa reparava rellotges, planxes i tota classe d’aparells. S’atrevia amb la reproducció dels nous invents. Diuen els seus fills que va fer una mena de ràdio amb la finalitat de poder escoltar els esdeveniments de la guerra civil.

Conten que una vegada el cotxe de línia, que unia el poble amb la capital, va tindre una avaria i no hi havia forma humana d’engegar-lo. Passava en aquell moment un veí que, en veure’ls tan sufocats, va exclamar: “Què feu perdent el temps? Crideu a Miquel!”.

Així ho van fer. Quan ell va arribar, va alçar el capot, va maniobrar al seu interior durant una estona i a l’instant el rum-rum, del motor es va tornar a sentir i l’autobús es va posar de nou en moviment.

Sembla que tenia una habilitat i un gust especial per explorar i esbrinar els mecanismes interns de qualsevol objecte. Muntava i desmuntava tot el que queia a les seues mans i sempre aconseguia arreglar-ho. Es per això que el seus veïns confiaven en la seua destresa.

Ell, que pel seu ofici assistia a les parteres, va contribuir a l’increment de la natalitat al seu poble, perquè va tindre set fills, alguns del quals van eixir d’aquell món menut de relacions properes i durables, per incorporar-se a un altre món que començava a despuntar. Era la etapa preindustrial, que expulsava gent dels pobles a les ciutats, buscant millores i benestar.

. . .

Era un jove intel·ligent, despert i manyós. Aquell matí es va despertar amb un gust amarg a la boca. De què li servia el flamant títol d’enginyer industrial? Anys d’estudi i vocació dedicats a preparar-se en allò que més li agradava. A sa casa li deien que era un “manitas”, que no sabien a qui es podia semblar. Va ser per això que va elegir aquella carrera, perquè li agradaven els intestins dels mecanismes, les vàlvules, els motors d’injecció, les connexions i engranatges de totes les peces. Va ser becari en una important empresa automobilística i com van quedar contents de les seues aptituds, li van fer un contracte per nou mesos amb possibilitats de quedar-s'hi com a fix. Van ser els nou mesos més feliços de la seua vida. Estava en el seu element, igual que el fill que esperava amb la seua dona Rosa, que ja anava pel huité mes d’embaràs.

Quan les coses pintaven millor que mai, o això semblava, els va arribar la notícia: l’empresa anava a realitzar un expedient de regulació de treball, perquè hi havia un excés de producció que no trobava eixida en el mercat. Consegüentment s’hi havia de reduir la plantilla i ell era un dels que sobraven.

S’havia de buscar la vida, i més amb un fill en camí. A partir d’eixe moment els diaris es van convertir en els seus amics. Va ser a les pàgines d’economia on va trobar entre d’altres, una oferta de treball per a una companyia petroliera situada al nord d’Àfrica, que buscava professionals amb la seua titulació. Les proves de selecció es feien a Madrid. Ell hi va acudir junt a molts altres i al cap d’unes setmanes, l’amargor va desaparèixer. El van cridar per a dir-li que estava admès, però que la feina no corresponia a la seua titulació, sinó que era de rang inferior. A ell no li va importar, perquè el que volia era treballar. Va buscar al mapa i a Google dades sobre el país a on havia de anar. El seu fill ja havia nascut i marxarien els tres.

Han passat sis mesos i afortunadament han pogut eixir de Líbia. El que han deixat darrere és la lluita d’un poble que no vol governants que es facen rics a càrrec de la misèria dels seus ciutadans. Està totalment d’acord i ha deixat allí grans amics que espera que aconseguisquen els seus propòsits.

Ell també és un lluitador. Continuarà com sempre buscant feina. A sa casa continuen dient-li: ets un “manitas”! No sabem a qui et sembles, Miquel!

No diu res, perquè coneix la resposta i sap molt bé a qui estan referint-se. Son pare assenteix amb el cap i ell pensa en com aquell món xicotet del seu pare, amb feines properes i durables, s’ha transformat en un altre món global amb feines curtes i allunyades.




miércoles, 1 de junio de 2011

FIN DE CURSO TALLER CREACIÓN LITERARIA

Fiesta de fin de curso, 3 de junio a las 19.30.

PROGRAMA DEL TALLER

RELATOS DRAMATIZADOS

*L´ESPURNA QUE VA SACSEJAR EL MUNDO
Relato dramatizado de Francisco Escrivá Costa, con la interpretación del autor, Mercè Payá, Josefa García Miñana y Pilar Viñao Frago

*AFRICA EN UN ABRAZO.
Relato dramatizado de María José Frasquet Todolí, con la interpretación de Vicente Lucio Fernández de la Parra, Pilar Otero Martí, Noelia Alves Castaño y Encarnación Koninckx Molina

POEMAS

*L'ESCOLA DELS OCELLS por Mercè Payá
*TE DIGO A TI por Josefa García Miñana

ACTUACIÓN MUSICAL
René Caballero

Selección musical: Ricardo Roca.


Durante el acto se entregarán los premios del 3º Certamen de Relato Breve de la UPG y se regalará al público el último número de LLe3.

CURSO FEBRERO-JUNIO 2011

miércoles, 27 de abril de 2011

martes, 26 de abril de 2011

III Certamen de relato corto del Taller de Creación Literaria

Reunido el jurado del 3er Certamen de relatos cortos del Taller de Creación Literaria de la Universidad Popular de Gandía, constituído por Ana Isabel Llopis, Irene Verdú, Maite Sastre, Sico Fons y Adriana Serlik

Y luego de haber leído todos los relatos presentados y analizado exhaustivamente sus valores creativos y literarios, ha fallado lo siguiente:

Premio Alumnos texto en castellano: HUÍDA A AFRICA

Accésit ÁFRICA EN UN ABRAZO

Premio Alumnos texto en valenciano: L´AMOR VIATJA AMB AVIÓ

Accésit LA LLUNA A MIG-DEURE

Premio Ex alumnos: CARLES Y LA RANA DE MADERA

Accésit ADÉS I ARA

Firman la presente Acta en Gandía, a las veinte horas del veintiséis de abril de dos mil once.

Finalizado el Acto se abren los archivos con los datos personales de los participantes.

Premio Alumnos texto en castellano: HUÍDA A AFRICA de Gema Hernández Orquín

Accésit ÁFRICA EN UN ABRAZO de María José Frasquet Todolí

Premio Alumnos texto en valenciano: L´AMOR VIATJA EN AVIÓ de Francesc Escrivá Costa

Accésit LA LUNA A MIG-DEURE de Araceli Banyuls Martínez

Premio Ex alumnos: CARLES Y LA RANA DE MADERA de Blas Cabanilles Folgado

Accésit ADÉS I ARA de Lola Júdez López

Los relatos serán publicados en la revista LLe3. Los premios (un lote de libros) se entregarán el día 3 de junio de 2011 en la Fiesta de Fin de Curso de la UPG.

domingo, 24 de abril de 2011

Visita a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, dentro del Ciclo de Animación a la Lectura

Con recorrido por el Monasterio de San Miguel de los Reyes (Valencia).
Ciclo de Animación a la lectura: Encuentro con la escritora Paula Izquierdo











RELATOS

S. Miguel de los Reyes (Valencia), 27 de Abril de 1939

La primera noche en esta celda, entre estas cuatro paredes. No he conseguido dormir. Aquí, durante la noche, las gruesas paredes de piedra se vuelven de papel, se pueden oir los sollozos, los lamentos de otros reclusos, muchos de ellos han pasado hoy su primera noche presos, como yo, aunque no eran esos los lamentos que han conseguido desvelarme, eran otros, que no cesaban de repertirse en mi cabeza, dolían más aún, los de mi mujer y mi hija.

Ayer vino la Guardia Civil a casa, a buscarme. Alguien me había delatado y les había contado que estaba escondido en la cambra desde hacía mucho tiempo.

Si, llevaba mucho tiempo metido en la madriguera, desde que supe que la nuestra era una misión inútil, los nacionales iban a ganar la guerra. Por eso, ayer, en cuanto oí a los dos guardia civiles preguntar a mi esposa no dudé en salir de mi escondite, las hubieran podido forzar para que hablaran y yo no me lo hubiera perdonado:

¿A dónde me llevan? Les pregunté.

A la prisión de S. Miguel de los Reyes ¡ tira!. Me contestaron con desprecio.

Las dos mujeres de mi vida no tenían consuelo, habían oído hablar de S. Miguel, sabían que desde el 1 de Abril, el día en que acabó todo, se había detenido a muchos del barrio conocidos por defender la causa republicana y nunca se volvió a saber de ellos.

¡Qué paradoja¡ esta prisión comparte muros con lo que fue un monasterio de monjes cistercienses y aquí ya no queda ni pizca de misericordia en el aire.

Desde que acabó la guerra no han cesado de haber ejecuciones de compañeros en la tapia del patio:“el pelanas”, Paco el del horno, todos han caído y ¿porqué mi sino habría de ser distinto?

Me gustaría poder contarle a Carmen, que no estoy tan mal aquí, que desde el ventanuco enrejado de mi celda puedo ver los campos de hortaliza del Barri d´Orriols, los mismos campos que hace siglos cultivaban los monjes de San Bernat (que así era como se llamaba este lugar antes de convertirse en lo que hoy es), que incluso puedo divisar algunas palmeras cercanas a la playa, contarle que hasta puedo oler el salitre del mar.

Si cierro los ojos puedo imaginar que me convierto en ave, vuelo sobre esos campos y voy a casa, a verlas, y posado en lo alto del campanario puedo contemplar a Carmen tender la ropa recién lavada en la terraza mientras nuestra niña juega.

Ahora, ya no quiero abrir nunca más los ojos, me quedaré así para siempre.

Gema Hernández Orquín

*****

La puerta de la estancia se cerró bruscamente, todo el grupo se arremolinó en el centro de la sala, solamente la lumbre tintineante de las velas nos iluminaba.

Sobre el muro de piedra, en la pared de enfrente, como si se tratara de una proyección, apareció una figura triste y melancólica. Daba la impresión de ser uno de los encarcelados en tiempos de la guerra civil, en aquel monasterio reconvertido en prisión.

Clamaba, con voz tenue, pero firme: “Justicia, justicia”, lo pedía para él y todos los que como él habían sido encerrados, maltratados y despojados de su libertad, por el sólo hecho de no compartir las ideas políticas de los vencedores. El “sistema” les había privado de uno de los dones más preciados del hombre, su libertad.

“Sólo os pido, (continuaba diciendo), que luchéis para que haya justicia, para que los hombres y mujeres del mundo la pregonen, así como la verdad y la honestidad, porque todos tenemos los mismos derechos en esta tierra.”

La imagen y la voz se fueron extinguiendo, poco a poco, repitiendo la misma palabra, el mismo deseo “Justicia, justicia.”

Únicamente, la escasa luz de los cirios, alumbraba la habitación. El silencio, la reflexión, junto con el miedo, presidía la sala. Fueron unos segundos eternos.

La puerta se abrió de par en par, una cegadora luz penetró en el recinto, salimos al claustro del monasterio, recuperamos la tan ansiada libertad, nuestra libertad.

Vicente Lucio

*****

Bajábamos contentos del autobús, con la decisión de Adriana, la profesora, de ir a visitar el monasterio de Arias Montano.

Aunque el camino fue largo y algo tortuoso, en de la Sierra de Aracena, quedamos encantados con sus vistas. La ilusión duró poquito. Un fraile con cara de pocos amigos, parco en palabras, nos comunicó que no era día de visita. ¿Qué hacer después de tan largo viaje, nos quedamos un poquito chafados.

Ya en el autobús, vimos personas que se dirigían entusiasmadas a unas grutas con formaciones de estalactitas y estalagmitas, que parecía, como su nombre indicaba, una maravilla. Decidimos unirnos al grupo.

El guía nos entregó, a la entrada, unos folletos con la historia de su descubrimiento.

Era un día primaveral, con casi veinticinco grados estábamos acalorados. Al entrar en la gruta, unos inmensos escalofríos me recorrieron la espalda, la temperatura no llegaba a cinco grados. El guía nos pidió silencio, no apartarnos unos de otro y guardar una única fila.

Verdaderamente era algo insólito. ¿Cómo se habían formado esos inmensos lagos?, la gruta estaba dividida en salas y cada una tenía su propio nombre.”mantones de manila”,”plato de garbanzos”,”órgano celestial”…

Estaba tan entusiasmado que cuando quise darme cuenta me había despistado del grupo. El pasillo central estaba húmedo y escurridizo y sentí miedo de resbalar.

En medio de un silencio sepulcral sólo se oía el sonido de las gotas al caer en las profundidades y como lejanos y espeluznantes lamentos. Comencé a sentir miedo, no sabía por dónde salir, ya no me interesaban las formas mágicas de la naturaleza, sólo quería estar fuera, me entró claustrofobia.

Sin medir las consecuencias, seguí a otra sala con apariencia de cueva. Todo estaba oscuro y cuando mis ojos se hicieron a la oscuridad, el terror heló la sangre en mis venas. En las paredes, petrificados, envueltos en un líquido acuoso estaban todos mis compañeros, incrustados en las paredes.

María del Carmen Silvera Redondo


*****

La visita al monasterio de San Miguel de los Reyes fue divertida y amena. El guía nos contó anécdotas de sus habitantes y la escritora que nos visitó nos relató una historia, de cosecha propia, bastante interesante.

Después de un pequeño descanso, donde bebimos cafés y refrescos, nos volvimos a reunir con el fin de abandonar la biblioteca y volver a Gandía. De repente, un ser extraño invadió mi cuerpo. El café, que acababa de tomar y que se coló en mi estómago sin pasar por recepción, tenía que visitar urgentemente al señor roca.

Sabía que con aquel mal cuerpo no llegaría ni a Sueca. Me descolgué del grupo, y sin decir nada, entré en el primer baño que encontré. Pensé que iba a ser rápido, entrar y salir, pero me equivoqué. La cosa se retrasó tanto que no sólo perdí el autobús, también cerraron el monasterio. Estaba “solo en casa”.

Nunca había soñado en quedarme encerrado en una biblioteca, si, en cambio, en un Carrefour y disfrutar de sus televisores a todo volumen, comer todo lo que quisiera y pasear, desnudo, por sus grandes pasillos montado en una bicicleta de niña rosa y con flecos, a juego, colgando de su manillar.

Pronto se darían cuenta de mi no presencia —pensé, y volverían a buscarme, pero pasaron las horas y nadie vino en mi auxilio.

Sólo tenía que relajarme y esperar a que volvieran abrir. Todo hubiera ido bien si no fuera por la historia que nos contó el guía sobre el fantasma del duque que, al parecer, salía todas las noches a estirar las piernas.

El móvil sin cobertura, los teléfonos e internet desconectados y ni una sola ventana que diera a la calle. Definitivamente estaba encerrado e incomunicado con el exterior. Me armé de valor y decidí fisgonear pero un soplido en la nuca, que embriagó de un aroma extraño la habitación, unos temblores recorriendo mi cuerpo y libros que arremetían sobre mí desde sus estanterías me hicieron cambiar de opinión. Me arrinconé y me senté en el suelo agarrando mis piernas y oprimiéndolas con fuerza sobre mi pecho. Estaba aterrorizado, los temblores y el ataque masivo de los libros se repetían aproximadamente cada media hora,

No sé que más me podía pasar, pero empecé a escuchar puertas que se abrían y se cerraban y pasos que se acercaban hacia mi habitación.

Cerré los ojos con tal fuerza que las arrugas de mi frente desaparecieron y al abrirlos, una silueta inquietante se asomó por la entrada.

Era la bibliotecaria, me tranquilizó contándome que el soplido en la nuca era el ambientador (de ahí el aroma, que se encontraba detrás y que se activaba cada veinte minutos) y los temblores y el ataque de los libros la línea seis del metro que pasaba justo cada media hora. Todo volvió a la normalidad y si algo aprendí aquella noche fue que el café, ni tocarlo.


Iván Fornes

*****

La oscuridad se presentó cuando menos lo esperaban. Las gruesas paredes del monasterio estaban repletas de velas que debían de encenderse cuando las cristaleras multicolores de los grandes ventanales, que se repartían por doquier, dejaban de recibir los rayos del sol.

¿Por qué no vendrá Damián? ¿Qué espera para encender las velas? —dijo el prior.

Ese día había sido oscuro, gris, desapacible y a estas horas paradójicamente, empezaba a salir el sol, cuando desaparecía por el horizonte. En ese momento, empezaron a escuchar un sonido rítmico. No cabía duda, era el sonar típico de unas campanas.

Qué raro, no es la hora de ningún toque ¿Qué sucede? ¿De dónde sale ese sonido?

Damián, que se acercaba a todo correr hacia la congregación de frailes, contestó medio gritando como si hubiera visto fantasmas —¡son las campanas de la torre mayor! Se oyó un murmullo que quedó cortado por las palabras del prior, —pero si esa torre lleva muchos años sin campanas; te habrás confundido, Damián. ¿No habrás vuelto a beber?

El grupo de frailes, que sorprendidos se miraban unos a otros, corrieron apresuradamente hacia el patio para ver mejor la torre y descubrir el origen del misterio. Cuando salieron, a través de las arcadas del claustro, el sol se ocultaba tras la torre, dando la sensación de estar jugando al escondite. Las campanadas se oían cada vez con más fuerza, pero nadie las veía. Al otro extremo del monasterio, la torre menor, contestaba con fuerza la llamada de su hermana mayor. Los frailes se volvieron hacia el prior preguntando qué estaba pasando. Todos los moradores del monasterio se encontraban en el patio por lo que nadie podía ser el responsable de lo que escuchaban.

El padre prior, el más viejo del monasterio, lo comprendió; se santiguó y más tarde contó a sus hermanos el misterio del monasterio.

Desde 1835, las torres, hablan por sí solas cada vez que se acerca una desgracia. La última, fue la gripe española de 1918 donde murieron más de 80.000 personas.

—Una gran desgracia va a ocurrir —dijo. Y se retiraron al interior del monasterio.

Al día siguiente, aparecía el tsunami de Japón en las noticias matutinas de todo el mundo. Los misteriosos fantasmas del monasterio, seguían fieles a su labor de información.

Lástima que sólo anunciaran desgracias.

Ricardo Roca

*****

Seguía lloviendo. De pie, ante la puerta de aquel siniestro monasterio, empezó a dudar.

Cuando Juan le propuso aquel inaudito viaje, no lo pensó dos veces. Aventurero y un tanto atolondrado, ni siquiera se preguntó para qué querían aquellos singulares monjes a un escritor de poca monta.

De acuerdo Juan, pero iremos en mi coche Le impuso como única condición.

Ahora ya era tarde para volverse atrás, la pesada puerta se abrió y un afable monje les dio la bienvenida, pasad por favorsaludó con una beatífica sonrisa y acto seguido les precedió hasta una amplia sala bellamente amueblada. José tuvo la impresión de retroceder en el tiempo, aquel salón parecía sacado de una novela del siglo XVIII. La actitud de Juan cambió por completo. Tranquilo, alegre, departía con los demás clérigos con una familiaridad un tanto sospechosa, pensó José cada vez más cohibido.

Con el pretexto de asearse un poco, José se retiró a su celda. Necesitaba un poco de intimidad para recapacitar sobre lo que estaba ocurriendo. Demasiado cansado para pensar con claridad, se desvistió y se dejó caer en la pequeña litera. Aún faltaba media hora para la cena.

El tañido de las campanas llamando a maitines le despertó. Se aseó y vistió con premura. Al salir al claustro, divisó a varios monjes que andaban en silencio y los siguió hasta la capilla.

Apenas prestó atención a las oraciones. Su mente estaba muy lejos de aquel lugar. Finalizado el oficio, buscó a Juan. Necesitaba confesarle aquel torbellino de incoherentes y descabellados pensamientos que se habían formado en su cabeza, so pena de que ésta estallara en cualquier momento. Ayer hubiera jurado que estaba en el siglo XXI, sin embargo hoy todo era tan real. Sólo él parecía fuera de lugar.

Totalmente absorto en su historia, José no reparó en cómo el rostro de su amigo se iba demudando por la angustia y el miedo. Una vez finalizado el relato, Juan trató de sobreponerse, miró fijamente a José y lo que vio le tranquilizó.

Tu desbordada imaginación te ha jugado una mala pasada, no obstante, debes olvidarlo todo, nadie debe saber nada de esto, no me gustaría verte involucrado en un proceso inquisitorial .

La voz de Juan, misteriosa, inquietante, le dejó sin habla. ¿Realmente había sido todo un sueño?

José necesitaba salir de allí, de pronto el aire se había vuelto irrespirable, se ahogaba.

Solo en la colina, contemplando la inmensidad del mar, empezó a serenarse. Todo estaba en orden. Entonces, ¿a qué se debía su desasosiego? Decidió volver. Su atribulado espíritu necesitaba recobrar la paz sino quería perder la cordura.

Al darse la vuelta, algo le llamó la atención. Lo cogió con curiosidad. Aquella extraña llave le resultaba familiar. ¿Qué misterioso e inquietante mensaje entrañaría aquel objeto? ¿Qué podrían significar las siglas SEAT?

Mª José Frasquet

*****

La memòria de les pedres

Mercè havia quedat amb el grup a les vuit quaranta-cinc del matí d'aquell dijous, 7 d'abril.

Era un dia esplèndid, així que no tenia excusa per no anar-hi (la pluja de dies abans l'haguera dissuadit, ja que feia poc que conduïa).

Va arribar amb temps de sobra, es va dirigir cap a l'estació de tren. Preguntaria on era l'Oficina d'Informació i Turisme. Allí els esperava un autobús per dur-los a les rodalies de València, per tal de visitar la biblioteca de Sant Miquel dels Reis.

Havia estat una deferència cultural de l'Ajuntament de Gandia cap al Taller de Creació Literària.

Adriana Serlik, la professora, i uns quants companys més, ja hi eren.

Visitarien les dependències més significatives (visita guiada) d'aquella antiga presó, que també havia sigut hospital, manicomi i unes quantes coses més, a quina més bonica i suggeridora (!).

Tindrien, tot seguit, una ponència-entrevista amb Paula Izquierdo, escriptora de novel·la.

El viatge va transcórrer amè i, fins i tot, curt, xarrant amb Pilar, Pepita, Daniel, que estaven prop.

Mercè no esperava trobar-se amb aquell edifici de pedra d'increïbles dimensions, que havia estat reconstruït una i altra vegada, segons les polítiques i necessitats dels diferents governs d'aleshores.

Una zona ampla feia les voltes de jardí, minimal i auster.

Una immensa portalada de ferro assenyalava l'entrada, tot i que en aquestes ocasions només s'utilitzava una porta petita lateral que et conduïa directament a les maquetes de tot l'edifici, dins unes urnes de metacrilat.

Joana, la guia, anava explicant com els abats cistercencs havien anat construint, sobre una antiga alqueria musulmana del segle XI, un petit convent, humil, amb dotze monjos i el seu prior. Com, més endavant, els ducs de Calàbria, Ferran d'Aragó i Germana de Foix, van fundar en 1546 el monestir jerònim amb el propòsit que albergara el panteó familiar. Es tractava d'un claustre de clausura. A la planta baixa es trobaven les sales d'ús comunal, en la primera planta les cel·les dels monjos, i en la superior les dels novicis. Fou una de les obres arquitectòniques més importants del Renaixement en terra valenciana.

(Aquesta és la part més peculiar per a la història que ara esdevé)

El grup, unes vint persones (no havien vingut tots els alumnes del taller, doncs era dia feiner), es desplaçava en pinya a voluntat de la guia, amb les seues desencantades històries; tantes eren les desgraciades penúries que havien ocorregut a l'edifici.

Mercè es va separar un poc del grup, mentre la veu fina de Joana seguia i seguia:

“Ara ja no hi és. Ha desaparegut... Ho van destruir tot...”.

Ara les imatges no les imaginava com si veiés una pel·lícula al cinema. Ara ella era dintre del paisatge, es movia com si fos un dels novicis. Després del treball a l'horta, tornava silenciós a la seua cel·la. Es llavaria i aniria a les vespres, les oracions que, com cada dia, s'elevaven al cel després de caure el sol, vessant-ho tot de liles, grocs i ataronjats.

Fou així com, sense adonar-se'n, es va trobar contemplant una de les cel·les des de la porta oberta, ara de vidre translúcid.

Sense fer res per evitar-ho, ja era dins comprovant com de menuda era l'estança, tota travessada per un endarrerit raig de sol oblic, que es colava per la diminuta finestreta –una ranura vertical com una ferida del mur gruixut de pedra– al costat d'un catre de fusta amb una tauleta minúscula i una espelma al damunt.

No va sentir com es tancaven les portes de tot l'edifici automàticament.

Li agradava la literatura de misteri.

Ja veia el jove novici, allí reclòs, sense poder oblidar el seu amor impossible, en aquella societat estreta de mires que no admetia la seua “diferència”.

D'una família de camperols amb moltes terres, havia anat a estudiar al monestir de la capital en contra de la seva voluntat, aquell grapat de dades, fórmules, classificacions i més classificacions d'espècies vegetals.

El pitjor venia quan a les festes tornava a casa i es trobava de front amb el seu estimat, sense atrevir-se a dir-li-ho, a mostrar-se com era.

Quan la mare va trobar uns poemes d'ell, no entenia res. El pare ho va veure clar. La solució més discreta i benèvola passava per dur-lo al petit convent dels cistercencs, on l'antiga alqueria musulmana de Rascanya. Tenia amistat amb el prior des de la joventut. No li explicaria massa. Ell es faria càrrec de Pere sense preguntes.

...Allí, de sobte, va detectar que alguna cosa no quadrava. On eren els altres? Què era tot aquell silenci? Clar! La porta de vidre permetia l'entrada de la claror a l'habitacioneta, però era tancada. Com era possible?

Es va llançar a obrir-la. No veia com, però. On era el pany? Sols hi havia un bloc d'acer cúbic al terra connectat a un altre al vidre. Va cridar, convençuda que l'estaven buscant, algú l'escoltaria.

El mòbil! Sempre treia de moments dramàtics les persones. Hi havia un fum d'històries al respecte, sí.

Hi havia estat fent fotos: ara de tot el grup, ara amb René, angles diversos de l'esplèndid claustre amb els seus set laberints, verds furiosos sobre la sorra ocre. Li encantava la fotografia! I ara , amb les màquines digitals –quin goig!–, podia fer-ne dues-centes en mitja hora.

El darrer model de Samsung, quan t'avisava que tenies poca bateria, es feia, tot d'una, negre, com boca de llop.

Mercè haguera retingut, d'haver pogut, aquella última lluminositat del seu aparell, però ben bé sabia que n'era impossible.

I ara? I ara? I ARA? I ARA!!!!!

Tot el pes de l'evidència a sobre, tones de pors ancestrals acumulades des de l'infinit dels temps, de tota humanitat, a estar sol, sol i tancat, sol i tancat en un lloc desconegut, immens, amb tota aquella mena d'històries macabres que els havia estat contant la Joana! Mare meua!

El pànic s'apoderava d'ella a passos agegantats.

Es coneixia massa bé el que vindria després: una falta total de raonament, uns nervis dislocats, plorar i cridar, fins quedar exhausta, sense energia...

Havien de servir-li els anys de ioga que duia practicant, el curs d'autocontrol mental, la relaxació, fins i tot la meditació en la qual s'estava iniciant.

“ Respira a fons, Mercè. Concentra't, només, en la respiració. No penses. Solament ERES. L'ara és allò que tens: JO SÓC. L'Univers és jo, jo sóc l'Univers: una mateixa cosa. No estàs a soles. Tot és amb tu. Et guia. Sap. Deixa't portar. Ara és fosc, però en poques hores es farà de dia i el sol agranarà totes les pors; et riuràs d'elles. Tens una oportunitat única. És una experiència única! Aprofita-la!”

Ja era de nit quan va obrir els ulls, ja més tranquil·la. Afortunadament, nit de lluna plena. Ara llum blanca, quasi blava, la que es colava per la finestreta de la cel·la.

Va inspeccionar l'estança palpant les pedres, amigable. Les pedres per a ella eren la representació més clara d'allò immutable i etern, no adulterat ni contaminat. L'ésser viu amb més memòria d'aquest plànol de l'existència. La seua calmada lentitud la tranquil·litzava. Es va abraçar a elles, demanant-les saviesa i paciència. També una solució al problema, si encara era possible.

Va encendre l'espelma; per sort no era de “pega”. Es va seure al llitet, va treure el seu quadern i el seu llapis (que com a futura escriptora havia decidit dur sempre damunt) i va deixar-se recobrar per la novel·la que s'obria pas al seu cap, sobre aquell novici del segle Xl. Pere era com ella havia decidit batejar-lo, sense saber-ne el perquè.

En aquell temps no hi havia Universitat. Els estudis es feien als monestirs, va llegir una vegada. Hi havia dues branques: Trívium (retòrica, gramàtica i dialèctica) i Quadrívium (geometria, aritmètica, música i astronomia).

Pere era a la branca equivocada, donant-li gust a son pare, que li pareixia més de profit i més d'homes (a veure si així li canviaven aquelles maneres tan delicades del seu fill).

En aquest punt de la història, Mercè ja no era conscient d'on estava, totalment embeguda veient-ho tot, amb llum i color, i paraules... Era meravellós crear el que fora! Terapèutic, fins i tot.

A cua d'ull va veure una ombra que es desplaçava cap a una petita fornícula que hi era a la paret, i que fou allò que primer li havia pres l'atenció en entrar. No es va espantar. Va pensar que era l'absència de llum elèctrica, que s'apodera de tots els racons, i l'espelma que oscil·lava, la que produïa eix efecte òptic.

Va seguir elucubrant, escrivint, com posseïda. Recordava a la seua amiga Rosa, de la joventut, quan feia escriptura automàtica. Doncs, això li semblava estar fent.

Va enlairar la mirada, evocant aquells temps d'investigació esotèrica, quan ara sí que va veure clarament, tot i que fugisser, un jove prim amb un hàbit gruixut marró de cabells clars, que anava a la fornícula, assenyalant-la amb el dit, sense deixar de mirar-la fixament als ulls.

En prendre consciència del fet, va pegar un bot cap arrere, tombant tot el que tenia a les mans, tauleta i espelma, que es va apagar. “ Ai, mare! Què ha estat això?”.

Però una força desconeguda la va palplantar i ja estava anant cap al forat misteriós de la paret.

A fosques va repassar cada relleu de la pedra per tots els costats. “La memòria de les pedres”... aqueix seria el títol, si escrivia sobre aquella sorprenent aventura.

Tremolava encara i, al mateix temps, no tenia por de l'aparició. Es tractava d'una emoció. Sentia que vibrava en una altra freqüència, a la qual havia tingut accés en comptades ocasions. Era com un avió a punt d'enlairar-se per primera vegada.

Atrapada en les contínues imatges mentals, continuava palpant, acariciant la pedra, quan va entropessar amb una mena de botó de textura i temperatura diferents. Instintivament el va prémer i la porta es va obrir. Mercè no se'n va estranyar. Ja ho sabia! Ho havia intuït. L'Univers acudia sempre de qualsevol manera.

Va eixir com si fos la dama del castell, Germana de Foix, lentament, al bany de la lluna.

Va passejar pel claustre. Va baixar al pis on havien habitat els monjos. Sense pressa anava rodejant el quadrilàter de cada planta. Aguaitava llarga estona per a contemplar-hi el laberint formós del jardí, com canviava, de la llum del dia a la de la nit.

Quan va arribar a la planta baixa, els va recórrer tots i cadascun d'ells –no anava a dormir gens eixa nit; això ho tenia clar–, doncs eren baixos, menys d'un metre d'alçada, i mai no perdia l'orientació.

Cansada de tant de caminar, va seure al banc de pedra que feia de tanca del jardí. L'esquena recolzada en la columna d'un dels arcs. Feia una mica de fred, però el sol havia escalfat la pedra i es podia suportar amb l'abric i la bufanda que duia.

En poques hores es faria de dia.

En arribar a casa començaria a escriure sobre Pere, el jove novici anònim, com tants d'altres, que havia tingut que ofegar els seus sentiments, el seu amor d'adolescent pel seu amic, i havia impregnat aquelles pedres de plors, llàgrimes i sospirs.

S'havia dormit contra tot pronòstic? On era la línia entre somni i realitat? Encara més: Quina era la realitat? La conscient tridimensional, o la inconscient multidimensional, sense barems d'espai-temps?

En eix precís moment, de cadascuna de les més de cinquanta columnes, es veia a Pere com si jugara amb ella a amagar-se, amb expressió divertida. Semblava un nen i fins i tot sentia les seues rialles contingudes.

Decidida, va tornar a pujar a la cel·la de Pere. Alguna cosa havia de trobar-hi! Li ho estava dient, no sabia com.

Va anar directa al lloc, va apartar el llit i va alçar la pedra que tenia un color més fosc.

Allí era! Tot envoltat de paperam, que es tornava pols en tocar-lo, un quadern amb tapa de cuir.

Va tornar a encendre l'espelma i no va ja poder llevar-se de llegir els missatges adolorits ara, fervorosos tot seguit, incipients poemes sublims al seu i negat estimat, altres...

En arribar a l'últim full, tampoc no la va sorprendre la signatura, a ploma, de Pere.

De sobte, sorolls d'una entranya civilització, àgils, enèrgics, contundents, impositius, metàl·lics, la van sacsar amb agressiva crueltat, tornant-la, amb velocitat aterridora, a una altra dimensió, a la qual no sabia si volia pertànyer.

Adriana havia trucat a un dels guies, també conta contes, que s'havia ofert per a venir al taller quan li ho demanàrem. Havia estat difícil, doncs on ell vivia, al camp, no hi havia cobertura. Ell va avançar l'hora d'obrir. El sol ja aguaitava pels merlets del majestuós edifici.

Mercè va guardar-se automàticament aquell tresor, sabent-se dipositària d'un secret que cridava encara al cel per veure la llum.

Ho va recompondre tot i va anar baixant, majestuosa, com si de Germana de Foix es tractés, les mil·lenàries escalinates, fins trobar-se Marc, el guia, que va bufar, alleujat, en veure l'enigmàtic somriure de Mercè dient-li, “Bon dia, Marc!”.

Mercè Payá