viernes, 3 de junio de 2011

ACCÉSIT EXALUMNOS


ADÉS I ARA

Lola Júdez López

Era un home intel·ligent, despert, manyós i molt popular al seu poble. Exercia com a practicant, però la llista del seus treballs era infinita: barber, dentista, llevador, organista, sagristà, electricista... A sa casa reparava rellotges, planxes i tota classe d’aparells. S’atrevia amb la reproducció dels nous invents. Diuen els seus fills que va fer una mena de ràdio amb la finalitat de poder escoltar els esdeveniments de la guerra civil.

Conten que una vegada el cotxe de línia, que unia el poble amb la capital, va tindre una avaria i no hi havia forma humana d’engegar-lo. Passava en aquell moment un veí que, en veure’ls tan sufocats, va exclamar: “Què feu perdent el temps? Crideu a Miquel!”.

Així ho van fer. Quan ell va arribar, va alçar el capot, va maniobrar al seu interior durant una estona i a l’instant el rum-rum, del motor es va tornar a sentir i l’autobús es va posar de nou en moviment.

Sembla que tenia una habilitat i un gust especial per explorar i esbrinar els mecanismes interns de qualsevol objecte. Muntava i desmuntava tot el que queia a les seues mans i sempre aconseguia arreglar-ho. Es per això que el seus veïns confiaven en la seua destresa.

Ell, que pel seu ofici assistia a les parteres, va contribuir a l’increment de la natalitat al seu poble, perquè va tindre set fills, alguns del quals van eixir d’aquell món menut de relacions properes i durables, per incorporar-se a un altre món que començava a despuntar. Era la etapa preindustrial, que expulsava gent dels pobles a les ciutats, buscant millores i benestar.

. . .

Era un jove intel·ligent, despert i manyós. Aquell matí es va despertar amb un gust amarg a la boca. De què li servia el flamant títol d’enginyer industrial? Anys d’estudi i vocació dedicats a preparar-se en allò que més li agradava. A sa casa li deien que era un “manitas”, que no sabien a qui es podia semblar. Va ser per això que va elegir aquella carrera, perquè li agradaven els intestins dels mecanismes, les vàlvules, els motors d’injecció, les connexions i engranatges de totes les peces. Va ser becari en una important empresa automobilística i com van quedar contents de les seues aptituds, li van fer un contracte per nou mesos amb possibilitats de quedar-s'hi com a fix. Van ser els nou mesos més feliços de la seua vida. Estava en el seu element, igual que el fill que esperava amb la seua dona Rosa, que ja anava pel huité mes d’embaràs.

Quan les coses pintaven millor que mai, o això semblava, els va arribar la notícia: l’empresa anava a realitzar un expedient de regulació de treball, perquè hi havia un excés de producció que no trobava eixida en el mercat. Consegüentment s’hi havia de reduir la plantilla i ell era un dels que sobraven.

S’havia de buscar la vida, i més amb un fill en camí. A partir d’eixe moment els diaris es van convertir en els seus amics. Va ser a les pàgines d’economia on va trobar entre d’altres, una oferta de treball per a una companyia petroliera situada al nord d’Àfrica, que buscava professionals amb la seua titulació. Les proves de selecció es feien a Madrid. Ell hi va acudir junt a molts altres i al cap d’unes setmanes, l’amargor va desaparèixer. El van cridar per a dir-li que estava admès, però que la feina no corresponia a la seua titulació, sinó que era de rang inferior. A ell no li va importar, perquè el que volia era treballar. Va buscar al mapa i a Google dades sobre el país a on havia de anar. El seu fill ja havia nascut i marxarien els tres.

Han passat sis mesos i afortunadament han pogut eixir de Líbia. El que han deixat darrere és la lluita d’un poble que no vol governants que es facen rics a càrrec de la misèria dels seus ciutadans. Està totalment d’acord i ha deixat allí grans amics que espera que aconseguisquen els seus propòsits.

Ell també és un lluitador. Continuarà com sempre buscant feina. A sa casa continuen dient-li: ets un “manitas”! No sabem a qui et sembles, Miquel!

No diu res, perquè coneix la resposta i sap molt bé a qui estan referint-se. Son pare assenteix amb el cap i ell pensa en com aquell món xicotet del seu pare, amb feines properes i durables, s’ha transformat en un altre món global amb feines curtes i allunyades.

No hay comentarios:

Publicar un comentario