NO SABIA EL QUE PODIA ESCRIURE

No sabia el que podia escriure, no ho sabia fins fa un moment.

Quan ens han dit que calia contar alguna cosa sobre nosaltres mateixos, he pensat immediatament en les meues circumstàncies personals, com no fer-ho si elles m’han dut ací?

Però escoltant a una de les companyes he canviat d’idea: he pensat que millor contava el que em va passant pel cap en aquest moment, ja que les penes les he deixat aparcades a l’entrada i ja les arreplegaré a l’eixir. De moment, prou és que veig davant de mi moltes possibilitats en les paraules que ens han dirigit.

He posat moltes esperances en aquest taller i he imaginat un ventall de coses bones, d’altres no tant i d’altres gens agradables i de moment les tinc al davant, encara sense estrenar, embolicades en els papers de colors que he dut amb mi.

Això si, tot no va a ser fàcil i potser el pitjor vinga ara mateix, perquè llegir les meues coses davant de tots em costarà molt, com també em costarà escoltar el que opinen els altres sobre els meus textos perquè sempre he estat prou susceptible. Bé, altra cosa en la que s’haurà de treballar...

Amparo Pérez Boix