ACCÉSIT ALUMNOS VALENCIÀ

LA LLUNA A MIG-DEURE

Araceli Banyuls Martínez

Avui la lluna és a mig-deure.

Em mostra la seua faç platejada i envoltada d'una petita boira que l´acompanya.

És de nit, i passege pels carrers del barri on fa uns mesos que visc. El fred es fa sentir. De sobte una mirada que se'n fuig, de dintre meu, enfoca aquell solar tronat i vell.

S´aturen els peus. No em puc moure. Ací hi havia una casa, no fa molt la vaig veure.

Què m´està passant? Em sent atrapada.

Sorolls de veus emergeixen del fons d'aquell descampat ple d'herbes i fem.

Un clam esclata en plors, “Ha sigut xiqueta”, diu algú. Plora amb força, és valenta.

Tot em ve com en una pel•lícula sense cinta.

Rebobine el cervell i s´obrin davant de mi, un munt d'imatges llunyanes.

Al costat d'esta casa, avui enderroc del temps, estava la vaqueria. Rasant la vivenda passava la sequiola. Era com la frontera entre Beniopa i Gandia.

Tindre la sequieta prop era un plaer, mentre les mares llavaven la roba amb una fusta que era la post de llavar i sabó de sosa. Les xiquetes i els xiquets ens divertíem jugant amb l'aigua. Jo cantava, sempre cantava. Quan em preguntaven què volia ser de major, deia, cantant i artista. Ho tenia clar.

¡Uns passos s´apropen!

Sent una tremolor al cor i torne a la realitat.

Veig un home i em demana foc. Cerque l'encenedor en la bossa de mà, l´agafe, encenc el llum i li veig la cara. És negre i jove. “Gràcies”, diu el xic. “De res”, li responc.

El fum del cigarret m´encisa de bell nou en els meus records.

Prop del sequió s´alçava l'escorxador. Quasi enfront estava el molí de farina.

Uns carrers més enllà teníem el forn de Ramiro. Era el lloc on es portava tot a coure.

Eixe caliu de la cuina, la gent. Una sensació del que és autentic, senzillament com era.

M´arriba una fragància de les aromes perdudes.

Alce el cap ensumant l´aire, fa olor de mullader. Avui soparem a gust, la tomaca, el pebre

l'albergínia, tot del bancal ¡Clar! Vinga, anem a la taula, els veïns sopant al carrer. El primer mos a la boca i…

La nit s´ha engolit amb permís, la taula, els queviures i el vi.

Els llums d'un auto em tornen on sóc.

Ja puc menejar-me i camine un poc, faig una llarga ullada.

Ara veig com el formigó ha tapat els bancals, han construint cases altes, la sèquia no canta, està tapada. L´ambulatori està ficat on hi havia l'escorxador.

Són així les coses, la vida va evolucionat. Molt ràpidament.

Sempre m´han agradat els elefants, són savis, humans, familiars, caminen sense pressa, i saben quan han de tornar al seu lloc per a finalitzar la vida.

Per alguna raó el destí m´ha arrelat a uns metres de la casa on vaig escoltar aquell crit

l´altra nit, que va esclatar amb una cançó.

Perquè jo sóc la nineta que nasqué fa molts anys en aquesta parcel•la!

Aquella xiqueta volia ser artista.

I avui, la dona-xiqueta vol dir-te que les nostres il•lusions s´han complit. Cantem i toquem la guitarra. Altres coses han quedat pel camí. La música m´ha donat el millor so per a expressar-me. I encara tinc deures per finalitzar.

He d'aprendre de la lluna que sempre ompli la seua tasca.

Per fi la redona esfera reina de l'univers brilla. Implacablement perfecta.

Un llum encegador m´encén els ulls. Tot em dóna voltes, forts i pianos.

Alce la mirada i em quede esbalaïda. No ho entenc.

S´ha produït una transformació. Fa uns minuts, on hi havia el solar ha aparegut una casa. I en la planta baixa els neons d'un bar parpellegen. Estic desconcertada.

Una veu coneguda em demana foc,

El mire de reüll. És el mateix xic de l´altre dia

—Bona nit, Argila. Fa temps que no ens veiem,

—Bona nit, és veritat i hem coincidit en el mateix lloc. Com saps el meu nom?

—Ens hem vist unes quantes vegades pel barri, et coneix molta gent, però tu sempre vas absent pensant en les teues músiques. Jo em dic Abdulà.

—Perdona, Abdulà, però estan succeint coses estranyes, i estic un poc atabalada.

Tu em vares demanar foc quan la lluna estava a mig-deure —M´agrada di-ho així—. És a dir, creixent, en el cel. Avui és plena. Sols ha passat un cicle de lluna. I aquesta casa era un solar tronat i vell. I de sobte apareix en uns minuts. No estaré somniant?

—Tens raó, Argila, però tot canvia ràpidament i l´han feta. Ja ho veus.

A més, avui celebrem l´entrada de la primavera i li fem un petit homenatge a la cantant del barri. Argila, vols vindre a la festa amb mi?

Vaig dubtar un poc, em semblava com un flirteig, amb el del meu naixement. Abdulà va afegir.

—Em complau que entres a la inauguració del local del meu braç.

—Doncs anem, xicon!

Aplaudiments i música s´escolten dins quan entren els protagonistes de la festa

Abdulà i jo ens mirem als ulls. Un somriure naix. Sóc feliç i done gracies.

Em diu Abdulà:

—Coneixes el meu país?

—No, mai he estat.

—Doncs és molt prop d'ací.

Somriu.

—El nom del bar i l'Estat d'on vinc són el mateix més o menys.

— ÀFRICA CAFÉ

Sembla que tot és arrodonit aquesta nit.