PREMIO ALUMNOS VALENCIÀ

L'AMOR VIATJA AMB AVIÓ

Francisco Escrivá Costa

Va girar el cap clavant els seus ulls de pantera sobre mi. Em veia vindre tal reacció des que vaig veure passar volant, des del pupitre de darrere, una gran bola de paper que va impactar en la seua esquena. Joan es va arraulir per amagar-se, deixant-me tot sol davant la seua mirada d'enfurida felina. Supose que la meua cara de panoli no m'ajudava a demostrar la meua innocència. Vaig amenaçar de mort a Joan, lliscant el dit sobre la meua gola; ell silenciosament reia. Era el primer dia de classe i he de reconèixer que em vaig quedar atordit en veure entrar aquella xiqueta. Tenia la pell de color xocolate, un cabell rogenc i pompós i un nom que em tenia intrigat. Segurament, ara m'odiaria per culpa del graciós de la classe, però d'altra banda, tenia l'excusa perfecta per parlar amb ella en el pati, si les estranyes pessigolles que tenia en el meu interior no m'ho impedien. Amb les cames tremoloses, vaig donar les pertinents explicacions i vaig delatar, sense cap remordiment, al verdader llançador del meteorit. A partir d'aquell matí de setembre, l'Àfrica i jo vam ser inseparables. Anàvem junts al col•legi, fèiem els deures, anàvem al parc, als recreatius; però el que més m'agradava era anar a sa casa. Era com un museu de caretes ancestrals, llances i milions d'estatuetes en què, segons contava sa mare, habitaven esperits.

L'Àfrica havia nascut a París, però prompte se'n va anar a viure a Barcelona i després d'onze anys en la Ciutat Comtal, a son pare, pilot d'avions de passatgers, li van proposar anar a València a treballar. Tenia un enorme despatx ple de mapes i avions penjats del sostre per fils fins, donava la sensació que volaven per l'habitació buscant on aterrar. Sa mare, de la qual havia heretat el seu cabell, sempre anava amb túniques de colors vius; ens preparava galetes de sèsam, bevíem te i ens relatava llegendes d'Àfrica, sobretot ens parlava de la seua enyorada Kenya. Jo em submergia en un món de fantasia, d'encara hui sense escapatòria. El curs em va passar volant, les vacances d'estiu estaven ja prop, i com cada any la iaia ens esperava en el seu apartament de la platja de Gandia, per passar amb ella uns mesos. Aquell any no em venia de gust anar-hi, volia quedar-me amb la meua amiga, poder baixar de nit al carrer, escoltar increïbles històries mentre berenàvem asseguts a l'estora de pell sintètica de tigre.

Que res canviarà, que tot seguirà igual... però va ser impossible convèncer els meus pares de quedar-nos a la ciutat i a principis de juliol ens n'anàrem, no sense abans dedicar-nos alguna plorera. Vaig descobrir que m'havia enamorat.

Els dies em passaven lents sense la companyia d'Àfrica, m'avorria en la platja, feia passejos melancòlics amb bici, sense cap direcció. Els amics de tots els estius només pensaven a pintar grafits i jo em quedava en casa llegint tot el que queia a les meues mans que parlara del continent que em tenia fascinat. A mitjan d'agost, vaig decidir actuar i vaig convèncer els meus pares de convidar-la a passar uns dies amb nosaltres.

La cride per telèfon i li entusiasme la idea Així, van arribar els millors dies de tot l'estiu. Ens banyàvem fins a arrugar-nos, amb la barca inflable ens imaginàvem recorrent el Nil rodejats de cocodrils, ens afartàvem de gelats i rèiem recordant les estranyes supersticions del Congo que ens contava sa mare. Però l'última nit, em va donar una notícia terrible de la que vaig tardar anys a recuperar-me. ¡El pròxim curs tornava a França! Son pare havia demanat el trasllat, els seus iaios estaven molt majors, necessitaven de la seua cura.

Han passat vint anys, treballe per a una ONG recorrent Àfrica en ajuda humanitària. Fa unes setmanes em trobava al Caire amb tres companys, a la Plaça de la Llibertat. Hi havia milers de persones però jo només em fixava en una: en la reportera de la BFM TV que explicava en viu per a tots els francesos, el que estava succeint en aquella plaça on la gent no deixava d'acudir en senyal de protesta. Aquella xica de llargues cames, cabell rogenc i pompós, em resultava familiar i en acabar la transmissió, vaig cridar fortament el seu nom. Ella, amb els seus ulls de pantera, em va tornar a mirar!

Escric estes línies mentre sobrevole l'oceà Atlàntic, me'n vaig a París, me'n vaig de cap a Àfrica.