El fil enganxat a la barana està destensat i d’un color gris desgastat tot i que s’intueix que havia estat jove i blanc. En l’altre extrem, al final del fil, penjat i esmirriat, el que queda d’un globus roig descolorit, que cansat i abandonat colpeja els barrots mig oxidats, emitin un soroll metàl·lic quasi imperceptible. A una primera ullada es pot pensar que la festa fa temps que ha passat. De sobte, Era va rebre una bufada d’aire caducat que l’abatí en un sopor de trista malenconia.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar....
És per a Era l’hora de marxar, ja no queda res que la retinga, que l’amarre a aquest lloc, com amarra una mare al seu fill per creuar una carretera plena de camions salvatges. Curiós, però al mateix temps que pren la decisió, nota com les vies respiratòries s’obrin i un allau d’aire nou l’acaramulla de vida. Baixa corrent les escales estretes de fusta on quasi no caben els seus peus i bota els últims cinc, passa per davant de l’aparador i ni l’espill que hi ha la pot fotografiar. L’únic que queda patent de la seua sorgida escopetada és el soroll de la porta al tancar-se.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...
Ja en el carrer, rebufant, consulta la brúixola de la memòria i s’enfila cap a l’esquerra, per aquell carrer que sembla el decorat d’un film de vaquer solitari que abandona un poble fantasma. En arribar al final o principi del carrer i del poble, en xafar una petjada més enllà dels límits, se n’adona que aquesta vegada és diferent, que la seva sortida no té la forma del signe de l’infinit, que no és la formiga atrapada en l’embut que per molt que s’esforce al final sempre acaba relliscant i volta al principi. No, ja no pertany a la condició inhumana de Sísif. Era secret el camí i ara ja no ho és.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta....
Caminant camina, per aquell paratge sense marges, sense fronteres amb una direcció fixa, endavant, un pas avant, darrere un altre, després un altre, sempre amb el ritme de la decisió. Poc a poc es fa de nit, però per a Era veure com el paisatge cada vegada és més fosc, és una novetat, mai d’on ella prové el sol s’amaga com tampoc es lleva a la matinada, i tota enlluernada pel petit sòl blanc s’adentra al bosc. Les rames dels enormes arbres, els arbust , les herbes, les flors, els insectes...li donen la benvinguda amb petites marques roges, que de vegades, es converteixen en xicotets reguerols de sang i així, poc a poc o molt a molt, qui sap, arriba a un gran descampat dominat al centre per un gran om.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta i la guarda en una petita botella de cristall desmesuradament transparent donant la sensació, que la gota una vegada dins pareix que flote amb l’aire...
Si contàrem cada segon de la vida d’un ser humà ancià i el multiplicarem per mil, seria la mil·lèsima part de l’edat del llustrós arbre, que a més a més de la seua grandiositat, engloba un diàmetre d´almenys 20 passes d’una gran girafa africana. No cal ni dir que es tracta del típic Ulmus vulgaris, tot i que el semblant s’aproxima. El tronc marró grisós i molt fisurat, les rames primes amb el fullatge molt dens, les fulles amb el seu contorn com la mandíbula d’un taurò nen, i les flors ramillets rogencs, però els fruits...els fruits no són els típics grups de sàmares, o tal vegada ho eren, quant agrupats i esculpits per la deesa natura, tenen forma de contrabaixos, amb les seves quatre cordes tensades com els arcs dels indis, amb la seva forma de perfil semblant a la clau de Sol i el front, modelat a la imatge de la pera del paradís, aquesta que Adam va rebutjar per una poma talment deformada.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta i guarda en una petita botella de cristall desmesuradament transparent donant la sensació, que la gota una vegada dins pareix que flote amb l’aire. Ja en són més de 10 i segons marque l’experiència, en seran més de 100, i tal vegada hi arribe el moment en que una apenes imperceptible melodia, sortida com d’una caixeta de música, li rumorege al cor...
La llum de la lluna esquiva les fulles i directa es deixa atrapar pels contrabaixos que la deixen anar convertida en il·luminats raigs blancs transparents, com focus antiaeris, però més prims, donant la sensació d’un espectacle universalment meravellós i Era embruixada es fica a córrer donant voltes a l’om i a cada xafada, boten trossets de terra que escapats tropecen amb les cordes dels contrabaixos fent sonar la melodia més estranya i encisadora que qualsevol compositor del món ambicionara composar. El gripau il·lustre espectador observa atònit aquell magnífic carrussel i rauca en el mateix moment que 5 línies en forma de pentagrama sorgeixen del centre de l’arbre cap a l’infinit. Llavors, Era es converteix en moltes gotes roges que precipitades busquen el camí entre línies per anar a parar a tot arreu de l’univers.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta i guarda en una petita botella de cristall desmesuradament transparent donant la sensació, que la gota una vegada dins pareix que flote amb l’aire. Ja en són més de 10 i segons marque l’experiència, en seran més de 100, i tal vegada hi arribe el moment en que una quasi imperceptible melodia, sortida com d’una caixeta de música, li rumorege al cor. Llavors ja ho sent, ja ha arribat...ja és hora de donar la primera pinzellada.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar....
És per a Era l’hora de marxar, ja no queda res que la retinga, que l’amarre a aquest lloc, com amarra una mare al seu fill per creuar una carretera plena de camions salvatges. Curiós, però al mateix temps que pren la decisió, nota com les vies respiratòries s’obrin i un allau d’aire nou l’acaramulla de vida. Baixa corrent les escales estretes de fusta on quasi no caben els seus peus i bota els últims cinc, passa per davant de l’aparador i ni l’espill que hi ha la pot fotografiar. L’únic que queda patent de la seua sorgida escopetada és el soroll de la porta al tancar-se.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...
Ja en el carrer, rebufant, consulta la brúixola de la memòria i s’enfila cap a l’esquerra, per aquell carrer que sembla el decorat d’un film de vaquer solitari que abandona un poble fantasma. En arribar al final o principi del carrer i del poble, en xafar una petjada més enllà dels límits, se n’adona que aquesta vegada és diferent, que la seva sortida no té la forma del signe de l’infinit, que no és la formiga atrapada en l’embut que per molt que s’esforce al final sempre acaba relliscant i volta al principi. No, ja no pertany a la condició inhumana de Sísif. Era secret el camí i ara ja no ho és.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta....
Caminant camina, per aquell paratge sense marges, sense fronteres amb una direcció fixa, endavant, un pas avant, darrere un altre, després un altre, sempre amb el ritme de la decisió. Poc a poc es fa de nit, però per a Era veure com el paisatge cada vegada és més fosc, és una novetat, mai d’on ella prové el sol s’amaga com tampoc es lleva a la matinada, i tota enlluernada pel petit sòl blanc s’adentra al bosc. Les rames dels enormes arbres, els arbust , les herbes, les flors, els insectes...li donen la benvinguda amb petites marques roges, que de vegades, es converteixen en xicotets reguerols de sang i així, poc a poc o molt a molt, qui sap, arriba a un gran descampat dominat al centre per un gran om.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta i la guarda en una petita botella de cristall desmesuradament transparent donant la sensació, que la gota una vegada dins pareix que flote amb l’aire...
Si contàrem cada segon de la vida d’un ser humà ancià i el multiplicarem per mil, seria la mil·lèsima part de l’edat del llustrós arbre, que a més a més de la seua grandiositat, engloba un diàmetre d´almenys 20 passes d’una gran girafa africana. No cal ni dir que es tracta del típic Ulmus vulgaris, tot i que el semblant s’aproxima. El tronc marró grisós i molt fisurat, les rames primes amb el fullatge molt dens, les fulles amb el seu contorn com la mandíbula d’un taurò nen, i les flors ramillets rogencs, però els fruits...els fruits no són els típics grups de sàmares, o tal vegada ho eren, quant agrupats i esculpits per la deesa natura, tenen forma de contrabaixos, amb les seves quatre cordes tensades com els arcs dels indis, amb la seva forma de perfil semblant a la clau de Sol i el front, modelat a la imatge de la pera del paradís, aquesta que Adam va rebutjar per una poma talment deformada.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta i guarda en una petita botella de cristall desmesuradament transparent donant la sensació, que la gota una vegada dins pareix que flote amb l’aire. Ja en són més de 10 i segons marque l’experiència, en seran més de 100, i tal vegada hi arribe el moment en que una apenes imperceptible melodia, sortida com d’una caixeta de música, li rumorege al cor...
La llum de la lluna esquiva les fulles i directa es deixa atrapar pels contrabaixos que la deixen anar convertida en il·luminats raigs blancs transparents, com focus antiaeris, però més prims, donant la sensació d’un espectacle universalment meravellós i Era embruixada es fica a córrer donant voltes a l’om i a cada xafada, boten trossets de terra que escapats tropecen amb les cordes dels contrabaixos fent sonar la melodia més estranya i encisadora que qualsevol compositor del món ambicionara composar. El gripau il·lustre espectador observa atònit aquell magnífic carrussel i rauca en el mateix moment que 5 línies en forma de pentagrama sorgeixen del centre de l’arbre cap a l’infinit. Llavors, Era es converteix en moltes gotes roges que precipitades busquen el camí entre línies per anar a parar a tot arreu de l’univers.
Ell, solitari, la barca solitària i el mar, l’immens mar. Amb una lupa ajupit a proa observa una per una cada gota d’aquest extens i profund mar...i després de rebutjar milions i milions de gotes, en troba una de color roig, que amb la precisió d’un mag separa de la resta i guarda en una petita botella de cristall desmesuradament transparent donant la sensació, que la gota una vegada dins pareix que flote amb l’aire. Ja en són més de 10 i segons marque l’experiència, en seran més de 100, i tal vegada hi arribe el moment en que una quasi imperceptible melodia, sortida com d’una caixeta de música, li rumorege al cor. Llavors ja ho sent, ja ha arribat...ja és hora de donar la primera pinzellada.
Carles López García
No hay comentarios:
Publicar un comentario